L’edatisme és una forma de discriminació social per qüestió d’edat que afecta molta gent gran. Una de les formes d’edatisme més esteses és l’ús inadequat del llenguatge. Les paraules que fem servir procedeixen d’allò que pensem i sentim, dels nostres estereotips i prejudicis.

A la Fundació ”la Caixa”, treballem cada dia per estar al costat de la gent gran sent conscients de tot el que poden aportar a la societat i posant-ho en valor. Per aquest motiu, amb la finalitat de reflexionar sobre les paraules i expresions edatistes i deixar d'utilitzar-les, hem creat el Glosario sobre edamismo, subratllant el valor inqüestionable que té la gent gran.

¿Què és l'edatisme?

Edatisme és un terme creat el 1969 per Robert Butler, un destacat gerontòleg, i que està relacionat amb els estereotips i els prejudicis relacionats amb l’edat.

L’edatisme està relacionat amb la manera com entenem la vellesa i l’envelliment, amb les relacions intergeneracionals i com perpetuem estereotips o idees preconcebudes sobre la gent gran i, d’aquesta manera, limitem la comprensió de la diversitat i heterogeneïtat de la vellesa.

Pensar que totes les persones grans estan malaltes o són “rondinaires”, per posar dos exemples, es transforma en actituds que influeixen en com ens hi relacionem, com en percebem les capacitats o limitacions o com les valorem i reconeixem.

Els efectes de l’edatisme a la societat són nombrosos:

  • Les actituds negatives sobre la vellesa limiten la vida, perquè no se’ls ofereixen les mateixes oportunitats que a les altres persones.

  • S’invisibilitza el col·lectiu de la gent gran, perquè es dona per fer que no tenen res o ben poc per aportar.

  • Com que no tenen res per aportar, se les exclou de l’entorn laboral.

  • Com que es considera que no s’hi pot fer res, se’ls limiten atencions o tractaments que poden necessitar.

Igualment, els estereotips i prejudicis sobre la vellesa i l’envelliment funcionen com a profecies autocomplidores modulant la manera com envellim. Per exemple, si es dona per feta la falsa creença que la soledat és inherent a la gent gran i que aquestes persones s’hi han d’acostumar, no es farà res per ajudar les persones que pateixen soledat a fer-hi front.

L’edatisme impregna la societat i es manifesta habitualment com a infantilització, despersonalització i deshumanització. Per aquest motiu, és important revisar els nostres comportaments i els del nostre entorn:

  • El llenguatge que fem servir quan parlem de la gent gran.

  • El to que emprem quan hi parlem.

  • El poder que els donem a l’hora de prendre decisions.

  • El respecte envers les seves preferències.

  • L’empatia amb les dificultats que tenen.


Formes més habituals d'edatisme

Infantilització: aquesta relació fa que les persones no grans tinguin una posició de poder respecte de l’usuari en interactuar, respondre o tractar la persona com si fos una criatura. N’és una mostra l’ús del baby talk o l’elder speak. Això comporta una mena de llenguatge que fa servir una entonació exagerada, un to de veu elevat o l’ús d’un registre senzill.

Paraules edatistes que infantilitzen:

  • Ús generalitzat de diminutius com ara vellet o iaiet, o fer diminutius amb els noms de les persones.

  • Possessius: la nostra gent gran, els nostres avis.

Despersonalització: consisteix a no tenir en compte la singularitat de cada persona, les necessitats i preferències que té, i tractar tot el col·lectiu de manera homogènia.

Paraules edatistes que despersonalitzen:

  • Els jubilats, els pensionistes

  • Els vells

  • Els avis

Deshumanització: es produeix quan es perd l’empatia en el tracte amb la gent gran, no se’n potencia l’autonomia, no se’n respecta la privacitat, no es permet que participin en la presa de decisions...

Paraules edatistes que deshumanitzen:

  • Carca

  • Trasto


Fonts