Al nostre país, prop de 3 milions de persones de més de 65 anys pateixen soledat. Es tracta d’una realitat molt estesa i que, d’alguna manera, ens apel·la i ens interroga a tots, ja que té a veure amb qüestions tan humanes com la vulnerabilitat, la fragilitat i les pèrdues. Tot i això, sovint es viu en silenci pel sentiment de culpa i vergonya que pot suscitar en qui la pateix. És per això que passa desapercebuda als ulls del veïnat, la família i la societat en conjunt.

Una realitat invisible

<@liferay.language key='wos-mostrar-info' /> <@liferay.language key='wos-ocultar-info' />

Ens costa ser-ne conscients. La soledat és una realitat amb la qual convivim estretament, però tot sovint ens passa completament desapercebuda. S’amaga a l’interior dels habitatges, però també al carrer, al barri, a la porta del costat.

Tots hem experimentat soledat en alguna moment de la vida, però hi ha situacions que provoquen que la soledat s’intensifiqui. Durant la vellesa, el nombre de relacions personals es pot anar reduint a casa de pèrdues i transicions vitals (jubilació, viduïtat, etc.), al mateix temps que pot ser que ens sentim més fràgils des del punt de vista físic i emocional. Tot això es converteix en factors de risc per a l’aparició del sentiment de soledat, que, de vegades, ens pot costar de gestionar.

Tristesa, decaïment, apatia o manca d’il·lusió… De vegades, és difícil ser conscients que tots aquests sentiments que ens envaeixen poden ser l’origen, però també la causa, de la soledat. Hi ha moltes menes de soledat: soledat física, emocional, social…, i això dificulta reconèixer-la, ja que tot sovint associem soledat només amb l’aïllament físic, però la soledat respon sempre al fet que ens sentim sols independentment del lloc que ocupem. Prendre'n consciència és el primer pas per buscar i trobar els recursos necessaris per recuperar el benestar.

Al seu torn, podem destacar que un factor protector contra la soledat és l’existència de xarxes de suport i ajuda, en el sentit que fomenten la interdependència i el compromís amb les persones. Així doncs, la soledat no tan sols té un component individual, sinó que també cal posar l’accent en la part social i en la responsabilitat que tenim com a societat per contribuir a crear unes comunitats més solidàries i compromeses.

Hola, una paraula que ho canvia tot

<@liferay.language key='wos-mostrar-info' /> <@liferay.language key='wos-ocultar-info' />

Tots podem fer molt per ajudar altres persones a deixar de patir soledat. Prestar atenció al nostre voltant, obrir-nos als veïns i veïnes amb qui ens creuem cada dia, observar aquells indicis que sovint passen inadvertits, però que ens indiquen que aquella persona propera a nosaltres pateix soledat. Detectar la soledat a prop nostre i també dins nostre és el primer pas perquè deixi de ser invisible.

El segon pas és tan simple com adreçar-nos a aquella persona, interessar-nos per ella, establir-hi contacte. Una paraula tan simple com hola pot canviar el dia a dia de persones grans que senten soledat a prop nostre. Davant del repte de la soledat, no podem oblidar que l’ésser humà és social per naturalesa i que viure en comunitat implica que hem de capaços de cuidar-nos els uns als altres.

La Fundació “la Caixa”, amb la gent gran

<@liferay.language key='wos-mostrar-info' /> <@liferay.language key='wos-ocultar-info' />

A la Fundació ”la Caixa” treballem per millorar la qualitat de vida de la gent gran connectant-la amb el seu entorn, acompanyant-la en la cerca d’una vida plena i amb propòsit i reconeixent-la com una part valuosa de la societat i amb moltes coses per aportar-hi. El compromís de la Fundació ”la Caixa” amb la gent gran es remunta a fa més de 110 anys i continua actualment, més viu que mai, per mitjà de la xarxa de més de 60 centres propis i 570 centres en conveni amb les administracions públiques a tot el territori.

A més de l’acompanyament personal en aquesta nova etapa, la Fundació ”la Caixa” impulsa en 15 ciutats el programa Sempre Acompanyats, a través del qual es treballa per prevenir i gestionar situacions de soledat en persones grans empoderant-les, facilitant-los relacions de confiança, compromís i col·laboració amb l’entorn i estant al seu costat durant tot el procés vital.

La campanya “La soledat no es veu, se sent

<@liferay.language key='wos-mostrar-info' /> <@liferay.language key='wos-ocultar-info' />

Enguany, la Fundació ”la Caixa” ha llançat la campanya de sensibilització “La soledat no es veu, se sent”, amb la finalitat de fer visible una realitat invisible que afecta milions de persones grans al país. La campanya es basa a fer sentir a la societat allò que percep una persona gran que se sent sola, amb peces que plasmen visualment i auditivament la sensació subjectiva que representa la soledat.

Pablo, un dels participants en el programa Sempre Acompanyats, posa rostre a la campanya i ens explica la seva història personal: què va suposar per a ell viure en soledat i com, arran de participar en el programa, ha trobat la manera de tornar-se a sentir connectat amb altres persones i amb la vida.

Sobre la soledat, de Javier Yanguas

<@liferay.language key='wos-mostrar-info' /> <@liferay.language key='wos-ocultar-info' />

El Centre de Recerca de la Comissió Europea (Joint Research Centre) ha fet recentment una enquesta sobre soledat no desitjada a partir d’una mostra de més de 25.000 persones de més de 16 anys, de tots els països membres de la Unió Europea: més d’un terç de les persones enquestades van declarar que se sentien soles de vegades i el 13 % del total se sentia així la major part del temps.

El que és evident és que som éssers socials, necessitem vincular-nos amb els altres, tenim una motivació essencial per crear i mantenir relacions interpersonals. Ho deia el poeta anglès John Donne (1572-1631): “Cap home és una illa sencera per si mateix. Cada home és una peça del continent, una part del tot. Si el mar s’enduu una porció de terra, tot Europa queda disminuïda, com si fos un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teva mateixa. Cap persona és una illa; la mort de qualsevol m’afecta, perquè em trobo unit a tota la humanitat; per això, no preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu”.

L’experiència de la soledat està profundament arrelada en aquell caràcter social de l’ésser humà pel qual els vincles amb altres persones constitueixen una necessitat bàsica i una part essencial de la nostra identitat. Si ens fixem en la psicologia, molts models conceptuals han emfatitzat que vivim vinculats a altres persones i han atorgat al vincle afectiu un paper central pel que fa tant al desenvolupament de la personalitat sana com al manteniment del benestar psicològic.

Quan aquests vincles afectius centrals s’alteren —per la mort d’un ésser estimat, per exemple— vivim els moments de més dolor, soledat, vulnerabilitat psicològica i física de la vida. Pèrdues afectives, dol i soledat són, per tant, conceptes molt entrelligats.

La soledat neix, per tant, de la nostra pròpia vulnerabilitat ontològica, de la nostra profunda necessitat dels altres, i està relacionada i se solapa, a més, amb altres experiències com l’aïllament, la depressió, la desesperació, la manca de propòsit, la sensació de manca de control, l’experiència de la buidor, etc.

El que passa —com s’esdevé tant amb diferents emocions i sentiments com amb les pèrdues i les transicions— és que la soledat està connectada amb la salut i, per tant, (la soledat) també és una qüestió de salut pública. Si d’un tema hi ha literatura científica a cabassos és de la relació entre soledat i salut. Per tant, la soledat és també una qüestió de salut pública en un doble sentit: la soledat provoca malalties i les malaltes, que ens fan vulnerables, provoquen soledat.

La soledat també s’associa a la manca de compromís, a un nivell de confiança en les relacions menor, a comportaments de risc, a la manca d’integració comunitària. Per tot això, perquè la soledat afecta persones de totes les edats, gèneres i estils de vida —en aquest sentit és molt inclusiva, perquè no discrimina ningú— no t’has de preguntar més “per qui toquen les campanes; toquen per tu”.

Javier Yanguas, gerontòleg i doctor en Psicologia per la Universitat Autònoma de Madrid, i director científic del Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa”.

https://www.youtube.com/watch?v=KpTV5SrUH2I?rel=0

Descobreix-ne més

Podcast "De què parlem quan parlem de soledat"

Alt imagen:

Vellesa i envelliment 2030: desafiaments i oportunitats per a tota la societat